Les setmanes d'incertesa arrel de la pandèmia de coronavirus, juntament amb les decisions preses pel govern obligant a la població al confinament a casa per fer-hi front, ha provocat que la professió de mestre hagi patit una mutació de la nit al dia.
Si anem a la definició pròpia de la paraula un mestre és aquella persona encarregada de transmetre coneixements i valors a diferents nivells i àmbits. La seva funció principal és formar i en alguns casos educar per aconseguir que el seu alumnat assoleixi les seves metes.
Aquesta definició no la signarien tots els mestres, tindríem aquells defensors de la figura del mestre com a transmissor de coneixements i posseïdors de la "veritat absoluta" i aquells partidaris de la figura del mestre com a guia, caminant al costat dels alumnes per construir el seu propi aprenentatge. De ben segur que uns i altres estan vivint molt diferent la professió des de la distància.
Aquests dies i setmanes de confinament han provocat un canvi de perspectiva de la nostra tasca professional. Els mestres estem fent mans i mànigues perquè els nostres alumnes i famílies sàpiguen que hi som, que estem al seu costat, oferint propostes que els permeti mantenir-se connectats d'allò que fins ara s'ha anat fent a l'escola. La tecnologia, mitjançant el correu electrònic, el vídeo, l'àudio, la xarxa... s'ha convertit en el canal de comunicació entre mestre i alumne. El que esdevenia un canal esporàdic, s'ha convertit en l'únic canal que permet mantenir viu el vincle tan especial que hi ha entre mestre i alumne i això ens ha agafat per sorpresa.
Els mestres, com comentava abans, estan elaborant propostes didàctiques perquè els alumnes vagin desenvolupant les seves competències, però el feedback entre l'alumne i el mestre ha canviat. A l'escola el feedback entre mestre i alumne és continu, sabent les dificultats que presenta un i com atendre-les, descobrint les potencialitats d'un altre i mirar d'acompanyar-lo i sobretot conèixer el seu estat emocional i intentar adaptar-nos a les circumstàncies.
El vincle entre mestre i alumne esdevé crucial per afavorir el seu procés d'aprenentatge i ara, des de la distància, això es fa molt difícil. Crear un vincle des de la distància requereix construir, des de zero, una xarxa comunicativa que permeti saber a mestre i alumne que hi ha algú a l'altra costat. Això requereix temps, però sobretot fa imprescindible descobrir quins són els canals que facilitin substituir de forma més o menys digne, encara que sigui de forma temporal, el vincle entre mestre i alumne quan hi són presents a l'escola.
El Covid-19 ens obliga a viure una situació nova i excepcional i posa en estat de xoc al nostre sistema. La convivència durant les 24 hores de les famílies obliga a redissenyar el seu dia a dia, cercant un equilibri entre activitats d'entreteniment i acadèmiques que s'hagin de realitzar a l'interior de casa. La tasca no és fàcil, ja que és una situació nova, però obliga a pares i fills a mirar-se els ulls, a empatitzar amb els seus sentiments i emocions i, sobretot, a intentar conjuntament superar aquest moment de forma creativa, satisfent les seves necessitats.
Per altra banda, aquesta pausa obligada, fa replantejar a les famílies el seu "modus vivendi". Vivim en una societat estressada, on tot passa massa ràpid i la dedicació a les coses importants sovint és insuficient. Aquesta pausa obliga a resituar les prioritats, tot col·locant al capdamunt de la llista al jo, als fills, a la parella... en detriment de la feina, el mòbil ... Aquest fet propicia que a nivell familiar s'hagin d'abordar algunes responsabilitats i dedicacions que fins ara quedaven ateses per altres, com l'escola, entitats esportives, associacions i també m'agradaria llistar als avis, ja que aquests esdevenen, sovint, puntals de moltes famílies.
Quan passi aquest període de confinament res hauria de ser igual que abans. L'ésser humà hauria de ser capaç de prendre consciència de què ens ha fet arribar fins aquí. L'origen del Covid-19 és incert, però el canvi climàtic i el desequilibri natural, el ritme vertiginós de la tecnologia i les comunicacions, l'alteració de les prioritats, el consumisme salvatge, els interessos econòmics i un llarg etcètera, són alertes prou significatives que ens obliga a plantejar-nos si aquest és el món que volem.
La pandèmia està deixant pel camí a molta gent de forma injusta i dramàtica, sense que els seus éssers estimats puguin vetllar-los ni acomiadar-se'n, i aquest fet ens fa estar tristos i impotents. Les famílies, nens i adults, viuen en un estat d'incertesa i la gestió emocional no és gens fàcil. La inseguretat i fins i tot la por són sentimnents que sentim aquests dies i ens cal força i ànims per fer-nos costat i mirar endavant.
La professió de mestre s'ha vist obligada a mutar i n'estem intentant aprendre, però el que també cal plantejar-nos és quina escola cal dissenyar per permetre acompanyar aquest canvi de mentalitat tan necessari? Avui, més que mai, les famílies i l'escola hem de caminar plegats, perquè només així serem capaços de construir una espai que permeti als nostres nens i joves prendre consciència de quin món tenim i sobretot caminar cap al món que volem.