Purl és el nou membre d'una empresa que té un perfil molt diferent al de la resta de treballadors. La seva entrada és dura, tothom el mira amb menyspreu tan sols perquè el seu aspecte no encaixa amb el que presenten la resta de treballadors.
Intenta acostar-se a la resta, però sense èxit. Es planteja plegar, però finalment pren la decisió de fer un canvi d'aspecte, amb la intenció que s'acosti més a l'estàndar de l'empresa. A partir d'aquest moment tot sembla rutllar i es converteix en un més de la companyia. El tenen com un més i fins i tot se l'escolten, un èxit vaja. Però tot està a punt de canviar.
Pocs dies més tard apareix una nova treballadora amb un aspecte molt similar al d'en Purl abans de fer el canvi d'imatge i la companyia la rep exactament igual com ho van fer amb ell. En Purl se'n cuida d'ajudar-la a integrar-se a l'empresa i aconsegueix normalitzar la situació. A l'empresa ara conviuen amb normalitat els diferents aspectes, sense que això sigui cap problema.
Amb aquest curt, PIXAR ens acosta un cop més una realitat social preocupant. Aquesta realitat d'exclusió per qüestions d'aspecte existeix a les empreses, a restaurants, a llocs d'oci i fins i tot també a l'escola.
Els alumnes entenen com a estàndar una manera de vestir, una marca concreta de sabatilles esportives o de motxilla, l'estil de pentinar-se... i quan algú apareix amb quelcom que trenca amb aquesta normalitat, els sobta i sovint els costa reaccionar. Segurament el que gosi trencar amb aquesta homogeneïtat se'l mirarà malament i se'l titllarà com a rar o freak.
El problema és quan aquest algú és un nouvingut a l'escola. Actualment la mobilitat en els centres educatius és molt gran i això, provoca, a part de baixes d'alumnes, un gran nombre d'altes. Si l'alumne ve d'una realitat semblant: tipus d'escola, païs de procedència, idioma, estil de vestir, manera de pensar... la seva integració no sol ser gens traumàtica. Però si l'alumne en qüestió dista molt de l'estàndar, aquesta adaptació no sol ser tan fàcil.
Ens queda molt camí per recórrer en aquesta problemàtica i segurament els centres educatius són els que afronten més la inclusió dels seus alumnes amb més o menys dificultats. Socialment estem molt lluny de l'ideal i per tant cal abordar aquesta inclusió i no només deixar que succeeixi de manera espontània. L'acompanyament, la mirada als ulls, la mà estesa, i en definitiva la confiança han d'esdevenir claus imprescindibles per estructurar aquesta inclusió. No podem permetre que més Purls decideixin canviar el seu aspecte pel simple fet de ser acceptats, sinó fer passos per trencar amb la normalitat, o si més que aquesta normalitat esdevingui ben ample i flexible.